oberts a Déu

Quina gosadia la de la mare dels fills de Zebedeu en manar a Jesús que els reservés els llocs, més propers a ell, a la dreta i a l’esquerra, pels seus fills, quin atreviment prostrar-se als seus peus amb aquesta demanda!

Nosaltres també li expressem els nostres desitjos pels qui estimem. Però que demanem? En la nostra pregària els beneïm perquè la seva benedicció vessi abundosament sobre d’ells. Ho fem amb la seguretat que donem resposta a la seva pregunta: “que vols?”; que beneir-los és el seu deler i que amb cadascú sols Ell sap com acaronar els seus cors.

Finalitza la jornada i les forces flaquegen, ens manté el desig de compartir amb Jesús el que hem fet, els nostres èxits, les dificultats amb què ens hem trobat. Tu Jesús vens a trobar-nos, com sempre la iniciativa és teva, i ens suggereixes que pugem a la barca, on tant t’agrada navegar, per estar sols i tranquils en la teva companyia.

Jesús et sorprèn que no tinguem fe, que no visquem la nostra vida en la plenitud que dona fer-ho en TU.

Vivim segons els nostres desitjos, les nostres possibilitats, ambicions, amb un horitzó que ens prefixem i cap a on ens encaminem intuïtivament esmerçant esforços, esquivant obstacles, cobejant i envejant els èxits d’altres i amb tot per no aconseguir mai sentir-nos satisfets. Tu Jesús vas en nosaltres, ens acompanyes, ens estimes i pacientment esperes i confies que un dia sentirem el teu truc i t’obrirem la porta.

Jesús, que atreia de Tu a tanta gent que t’esperaven, et seguien, t’envoltaven, t’escoltaven fins a oblidar-se d’ells mateixos, fins de menjar?

Jesús ens va mostrar com hem de viure la vida: un temps de silenci i pregària per a trobar interiorment a Déu, per discernir com desitja que mostrem el seu amor i, un temps d’activitat i moviment, de sortir de nosaltres mateixos, per recórrer el camí que ens portarà a l’abraçada del Pare. Jesús ens il·lusiona a agafar la barca on ell puja com a company de viatge.