oberts a Déu

Senyor, ens parles d’esdeveniments desconcertants, de dubtes i d’angoixa en la nostra vida, en els que Tu et fas present, els acompanyes i els salves.

Els estels deixen de lluir, perdent l’espurneig brillant que els caracteritza i que orientava el nostre rumb. El sol s’amaga darrere una espessa boira i deixem de percebre l’escalfor i llum que ens és vida. La lluna s’eclipsa i perdem la referència que guia les nostres nits. Alcem la mirada al cel i ens atemorim, ens sentim perduts i preguntem a uns i altres perquè succeeix.

Jesús, avui t’atures per a valorar, no quina és la quantia, si no quina és la passió que impregna les nostres aportacions per anar donant presència al teu Regne. Penetres la teva mirada amorosa que tot ho accepta, perdona i agraeix al nostre cor i acceptes els sentiments que inspiren la donació.

El nostre Déu, l’únic, l’origen de la nostra existència, creats i recreats cada dia perquè sentim i gustem el seu amor per nosaltres, per la vida, per tot. El seu desig en portar-nos a l’existència és que participem de la joia del seu amor ja des d’ara, El Senyor, és l’únic en desprendre’s del seu amor, la seva essència, per fer-lo present i palpable cada dia de la nostra vida.

Estimar-te a Tu com a mostra d’agraïment per tant d’amor rebut, mínimament correspost des de la nostra capacitat humana.

Senyor, aquesta és la meva història, tu bé la coneixes.

Feia força temps que estava asseguda a la vora del camí, la meva ceguesa m’impedia veure’t en el més profund del meu ésser, en les persones de l’entorn i en la vida.

El Pare, en l’Esperit, és la força que ens impulsa, és  l’imant que ens atreu, enamorats, a Jesús, sempre respectant la nostra llibertat per fluir en el seu amor o fer-nos enrere a la seva proposta de vida, si la considerem massa radical i ens és difícil d’acceptar.