Com cada any, en l'eucaristia d'aniversari de la fundació de la PARRÒQUIA DE SANT IGNASI DE LOIOLA, es difonen i es comenten les línies pastorals per a la nostra Comunitat Cristiana. És el que anomenm l'Exhortació Pastoral. El lema d'aquest any és "LA NOSTRA MISSIÓ ÉS QUE ES FACI, SENYOR, LA VOSTRA VOLUNTAT". A continuació reproduïm el text sencer.

“Feu tot el que Ell us digui” (Jn 2.5b)

1.-L’esperit missioner ens mobilitza

En parlàvem en l’exhortació pastoral de l’any passat, i ja hem començat a posar fil a l’agulla. Els diversos grups i persones de la parròquia ja han estat interpel•lats per a fer un treball de debat i reflexió sobre l’esperit missioner. Només es tractaria de participar de la missió de Jesús, de viure aquesta crida com si fos una mena d’imperatiu que hom experimenta després de sentir-se immensament estimat i salvat per Ell. L’amor de Déu és la clau de volta de tot això, és això el que ens mobilitza. Jesús vivia i sentia en missió, vet ací el repte que també nosaltres podem descobrir.


2.-Anar descobrint la voluntat de Déu

Déu vol el millor per a la nostra comunitat cristiana, però estem immersos en el brogit d’un món que corre de pressa sense saber aturar-se. Sembla que tothom hagi de fer moltes coses i amb el màxim de velocitat. Però on anem amb tot això? La nostra vida activa respon a la voluntat de Déu? La fe que tenim en comú no ens hauria de menar a una ocupació que no haguéssim pregat ni pensat, no ens l’hauríem de trobar, l’hauríem de decidir segons l’escolta de la Paraula de Déu. Es tracta d’anar descobrint el que Ell ens està demanant ara i aquí.

Ens diu l’evangeli que avui hem llegit: “Llavors la seva mare diu als qui servien: “Feu tot el que ell us digui”” (Jn 2.5). Bé, és que potser nosaltres podríem identificar-nos amb aquells que servien en les bodes de Canà de Galilea. La gent de la comunitat de Sant Ignasi no som més que aquells servents disposats a escoltar, per tal que la festa de la aliança amb Déu mai no es malversi, i esdevingui lluminosa. També tenim entre nosaltres la mare de Jesús, i els sants de la història de la nostra Església, també els profetes (els d’abans i els d’ara), i tots aquells que estimen de debò. A ells no els rellisca res d’important del que s’esdevé, la seva vida ens ensenya a llegir la voluntat de Déu en les coses que passen, siguin fosques o lluminoses.

Ni Déu ni nosaltres podem passar de llarg davant de la crisi econòmica causada per la gent sense escrúpols, la corrupció dels petits o grans dèspotes, el deteriorament del medi ambient atesos els interessos egoistes dels països més rics, o la brutalitat de la fam i la guerra que mantenen els governants més poderosos. I tampoc, però, podem deixar de sentir-nos interpel•lats i engrescats davant dels nous moviments socials emergents i presents en forma de protesta activa contra la injustícia generalitzada, el voluntariat que s’apunta generosament a les organitzacions humanitàries i de treball social, les esglésies compromeses amb la transformació de la realitat, o davant de tots els creatius i imaginatius inconformistes capaços de generar alternatives a la desesperança (cantautors, poetes, escriptors, i tota mena d’agents de la cultura i les arts...). En les foscors i les llums hi ha signes i senyals del que Déu vol de nosaltres. Per això ens cal viure desperts i decidits.

La voluntat de Déu s’expressa i arriba a qui posa en joc i s’obre a la sensibilitat de Jesucrist. És Ell el qui veu les coses com Déu se les mira, amb la infinita tendresa d’un amor sense límits. Quan posem a Déu en el centre de tots els nostres propòsits (com diria Jean Laplace) i deixem de ser nosaltres el centre de totes les demandes, apareix l’espai per a la lucidesa que encerta més enllà dels càlculs humans. I fem coses tan aparentment absurdes com omplir d’aigua sis piques perquè es converteixin en el vi de la festa. La voluntat de Déu sovint és sorprenent i inesperada, per això cal aprendre a estar disposats a les noves propostes de l’Esperit, a deixar o mantenir el que calgui, i a reaccionar contra el propi cor instal•lat o fossilitzat en mentalitats decadents o massa segures.

Amb el que aquí tenim entre mans volem fer el que Ell ens va dient, per això es fa necessària la participació de tota la comunitat. Quan ens fem preguntes, quan obrim debats, quan proposem projectes i respostes, quan celebrem la nostra fe i la nostra alegria..., estem buscant la voluntat de Déu, tot per tal que el seu Regne de fraternitat i justícia es vagi realitzant en qualitat i grandesa, millor i sempre més.


3.-Cadascú des del seu lloc i circumstància

Cadascú ha decidit o va decidint el que vol fer amb la seva vida, però en aquest exercici legítim de la llibertat un cristià no pot prescindir de la voluntat de Déu, com no es pot prescindir de l’aire que respirem. Estem convençuts que ens hi va l’ànima humana. I és que tenim cristificada la vida: perquè vivim enamorats del Déu amor que sempre s’ha avançat a estimar-nos, i perquè vivim seduïts pel seu projecte evangèlic, pels seus fets i les seves paraules (a pesar dels nostres errors i contradiccions). Per això cadascú des del seu lloc i circumstància està convidat i capacitat per anar expressant allò que li dona vida de debò: l’amor actuant i vivificant. Parlem d’un amor actuant i vivificant en les nostres relacions veïnals, socials, familiars, laborals; en la nostra responsabilitat social davant de les diverses necessitats i esdeveniments globals i generals, i en tot allò que ens reclamaria respostes generoses i solidàries. Cadascú des del seu lloc i circumstància pot significar alguna alegria evangèlica per aquell que l’estava esperant des de sempre. Vet ací el goig de fer-nos portadors de l’esperança. Vet ací la felicitat dels que estimen (segur que és la mateixa felicitat de Déu!).


4.-Compartint amb els que no són dels “nostres”

“Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea.”
Jesús comença els seus miracles a Canà de la Galilea dels gentils. Galilea era símbol de la nacions paganes, un poble que necessitava la llum que trobaria en la predicació de Jesús. En tot cas els jueus de Jerusalem no consideraven als jueus de Galilea com dels seus, més aviat els miraven despectivament. Però la qüestió és que Jesús va nàixer per aquelles terres, i en aquelles terres fa el seu primer miracle. El fet és que a Galilea seria més ben acollit que a Jerusalem. L’evangeli d’avui podria esdevenir tot un signe interpel•lador per a la comunitat, per a tota comunitat cristiana. D’ençà de fa molt temps “els que no són dels nostres” s’han convertit en una interrogant d’obertura en la nostra llar comunitària. Vet ací el perquè va nàixer l’Equip Missió Parroquial. Nosaltres som una mica com la Jerusalem que viu i celebra la seva fe, reptada, però, per a compartir-la més enllà de les pedres del recinte i dels ambients eclesials. No només és qüestió d’obrir portes i convidar, potser es tracta més de sortir de casa i entrar en contacte amistós amb el món divers i plural que ens ha tocat de viure, tot això amb la intenció de mostrar-se, aprendre, rebre, compartir i estimar. Ben segur que aquesta missió deu tenir a veure amb la voluntat de Déu.


5.-En comunió amb l’Església

L’Església real és comunió en la diversitat. És en una sola fe, una sola esperança i un sol esperit d’amor, i això des de sensibilitats, cultures i tradicions diferents. Si és veritat que a vegades això significa l’exercici d’una certa fidelitat conflictiva entre nosaltres, també ho és que l’acompanyament compromès del Crist ens capacita per anar-nos superant, i per distingir (discernir) el que és essencial del que no ho és. En tot cas la nostra Comunitat Cristiana Parroquial vol fer vida en comunió amb l’Església com a assemblea universal del poble de Déu (catòlica). És per això que l’obediència a la Paraula de Déu vol dir també participar d’anada i tornada amb les altres parròquies i tots els possibles estaments eclesials. La nostra comunitat no és l’Església, som Església des de la nostra petita comunitat cristiana de Sant Ignasi.


6.-Vers al millor resultat

El resultat de fer cas a Jesús fou el millor vi. També nosaltres busquem i demanem el millor en tot allò que fem, és a dir: la millor alegria, la fraternitat més gran, la justícia més evangèlica. Buscar-ho significa posar en comú i fer treballar les nostres capacitats i possibilitats, els dons diversos que hem rebut i que el mateix Esperit Sant ha distribuït ((1Co 12, 4-11). Demanar-ho vol dir presentar (no reclamar) les nostres necessitats a Déu com ho va fer Maria amb Jesús: “No tenen vi”, això és: des de la nostra pobresa i humilitat, disposats per a escoltar, discernir i realitzar la seva resposta.


7.-Connectats amb el Senyor

Dèiem que volem i desitgem "el millor vi", el millor resultat, però val a dir que la condició de possibilitat d’aquest somni (almenys en part) és la vida interior i orant. Ens cal assumir que ambdues coses participen de l’essència dels irrenunciables de qualsevol cristià, altrament no trobarem Déu i el seu amor en la nostra acció. Potser seguirem fent coses “bones”, però sense ànima, congelant-nos la tendresa i arribant, potser, fins a no fer res. Fer la voluntat de Déu i esperar el millor resultat, demana estar connectat amb Ell, viure inspiradament, entrar en si i sortir de si en conversa permanent amb el Senyor.

“LA NOSTRA MISSIÓ, SENYOR, ÉS QUE ES FACI LA VOSTRA VOLUNTAT”.

XXXIII anys després de la fundació de la parròquia de Sant Ignasi, aquesta és la nostra pregària d’avui. Aquest desig ve acompanyat per un Déu que s’ha compromès i s’ha fet aliança amb nosaltres:

-mobilitza el nostre esperit missioner

-ens anima a descobrir en què consisteix avui, aquí i ara la seva divina voluntat,

-cadascú el pot anar realitzant des del seu lloc i circumstància

-ens obre a escoltar la paraula de Déu més enllà de la nostra llar comunitària

-significa comunió amb l’Església

-cerca el millor resultat, la millor fraternitat (el millor “vi”)

-ens connecta amb nosaltres mateixos i amb el Senyor (vida de reflexió i vida orant)

El profeta Isaïes ha dit avui a la comunitat “Jo me l’estimo”, i a la teva terra, “Té marit”, perquè el Senyor t’estimarà i tindrà marit la teva terra”” (Is 62, 1-5). Si ens sentim així d’estimats cercarem de fer el que Déu ens vagi dient, sense por i amb confiança, i viurem amb una alegria que mai ningú no ens podrà prendre (Jn 16, 22b).

P. Joan Suñol i Bosch, rector