He obert la porta de la meva habitació i he vist que els Reis Mags havien passat per Goundi i m’havien deixat molts regals. Jo no havia deixat la sabata a la porta, però com que hi tinc un rètol enganxat amb un esparadrap amb el meu nom perquè quan estic de guàrdia em trobin, els Mags, com fan els infermers, m’han localitzat.

El primer regal al sortir de l’habitació és gaudir del nou dia, com els darrers, fresquet en aquestes hores, però ja amb un sol que s’anuncia potent, càlid i dador de vida. El vigilant està amb l’escombra apilant les fulles i encenent-les, el soroll de l’escombra i de la combustió ara ja em són familiars, estic a Goundi.

En obrir la porta de l’hospital un munt de regals m’esperen:

Els grups de persones que després de passar la nit al ras arreglen les estores, recullen els estris de menjar i s’abriguen amb els seus draps de colors i estampats llampants, protegint-se de la fresca que tant els afecta.

Arriba la monja en bicicleta cap a la sala de “soins intensifs”. Porta un munt d’anys aquí, la qual cosa l’ha feta dura com una pedra. Cansada de tant canvi de cooperants, se sent prepotent i els tracta amb poca amabilitat, però en el fons el seu cor segueix no entenent perquè les mares no alimenten els nens i els deixen morir, perquè no els renten i perquè tenen els llits bruts i pixats, i s’entristeix profundament davant la mort d’un dels més petits.

A “la veranda”, una salutació afectuosa d’una vella que em dóna les dues mans somrient, un home que aixeca la seva i em dóna els bons dies, uns nens plens de mocs amb el cul a l’aire que em veuen i ploren perquè l’home blanc es menja els nens negres.

Una mare jove neteja la diarrea del cul del seu fillet malnodrit amb un drap que, després d’haver-lo assecat al sol, farà servir per netejar-li els mocs. Em mira tímidament.

A la sala els nens que fa dies i dies estan ingressats perquè els seus ossos s’han foradat per l’osteomielitis, porten una fèrula a la cama, prenen antibiòtic i, amb la il•lusió i ingenuïtat dels infants, es distreuen fent curses pel passadís exterior amb les cadires de rodes. La nena a qui va mossegar una serp espera pacient amb sang als llavis que es corregeixi la coagulació. És afortunada d’haver arribat a temps per a l’administració del sèrum antiofídic i malgrat això el verí va actuant. La nena amb greus i extenses cremades a la cara, coll i espatlla dreta em somriu, em dóna la mà i fa els moviments que li faig fer imitant un pollastre per mobilitzar l’espatlla ben retreta. El nen del turbant riu ensenyant-me totes les dens i m’allarga la mà, espera que demà dia de Reis pugui entrar a quiròfan per intentar reparar el seu turmell destruït per la infecció. El que no sap és que jo seré l’ajudant d’en Francesc a l’acte quirúrgic.

La nena del tètanus, rígida com una escombra, baveja i somriu agraïda i m’explica que està millor: ara ja no fa espasmes. S’ha salvat d’una mort força possible. La iaia nòmada, que mai ha dormit en un llit, que està molt prima i arrugada, pentinada amb les trenetes i els tatuatges a la cara, m’agafa la mà i m’agraeix el que li sembla que he fet per ella. Però què és el que he fet?. L’home amb càncer terminal m’ensenya, com cada dia, la panxa per indicar-me on li fa mal i m’ofereix la millor de les mirades que transparenta paciència i agraïment mentre espera la mort força propera. En Jonathan, el nen desnodrit a qui cada dia ja donem per mort, em mira amb els ulls enfonsats i tristos i em permet d’acariciar la seva cara angulada i el seu cosset que tot és ossos i mirar-lo amb amor.

Veig arribar al père François, amb calça curta i els cabells esvalotats, cap al “bloc opératoire”. L’esperen ja un munt de clients. Avui hi ha molts nens, però no és una visita escolar, és que la circumcisió està d’oferta, com diu ell: “hem rebentat preus perquè s’ho facin amb garanties”, deu ser: “un dos x uno”.

En Leopoldo vestit amb pijama verd camina amb pas lleuger com li és característic, sempre té tantes coses a fer, és resolutiu i eficient. Va a la sala de radiologia per fer les ecografies del dia i les fa en un vist i no vist, igual punxa una pleura, un abscés, que fa una pericardiocentesi. Això sí que és salvar vides.

I ja plena de regals, amb l’emoció als ulls i el cor entendrit, entro a la consulta on arrenglerats en els bancs de fora, tranquil•lament esperen un munt de pacients. Uns vinguts de lluny per cercar l’atenció en aquest hospital que algú els ha explicat que és tant bo, d’altres simplement tenen la sort de ser d’aquesta zona i de tenir uns diners per poder pagar-se l’atenció. Em miren encuriosits pel meu color de pell, els meus cabells clars, llisos, curts i fins i per la meva indumentària i els saludo el dia amb tendresa, “lale”.

I jo que em pensava que aquest any els Reis passarien de llarg!. Solament em resta, de genolls, adorar també jo al Nen i oferir-li el que Ell m’ha donat

Mercè Almirall Goundi, 5 de gener de 2010