Els dies 22 i 23 de gener va tenir lloc a la nostra Parròquia el segon curset del tema central de “CRISI SOCIAL I ESPIRITUALITAT”, amb una documentada i excel•lent ponència del jesuïta Jesús Renau . El nombre d’assistents al curset no va ser gaire nombrós, però hi ha haver ben aviat una gran sintonia amb el tema i el ponent , que va omplir totes les nostres expectatives . Heus aquí un resum de la ponència del segon curset, estructurada segons les distintes èpoques de la història.

Teniu les fotos a la Galeria fotogràfica, secció "EIDES".

ESPIRITUALITAT I TRANSFORMACIÓ SOCIAL

Nosaltres experimentem l’espiritualitat de diferents formes, vers la Creació, vers altres persones, vers la música… i gaudim a la vegada de tenir experiències profundes. Pels creients aquesta espiritualitat té relació amb Déu, i com a persones i creients estem cridats cap a una transformació social, ja que la nostra societat està formada moltes vegades per estructures injustes, que cal corregir. D’això es desprèn que l’espiritualitat i la transformació social van relacionades de tal manera que soles no deixarien de ser un tipus de teràpia orfe de valors. La transformació social és part integrant de la nostra fe.

En el Nou Testament ja trobem la bona nova de Déu, comunicada per Jesucrist, on ens manifesta el Déu i Pare Amorós i ens l’identifica entre altres, amb vehemència, amb la paràbola de Fill Pròdig. Allí se’ns presenta com el pare amorós que perdona sense fer retrets. Aquest amor és la mateixa essència de Déu. A partir del Nou Testament, les relacions amb Déu no són només relacions amb ell, sinó també amb els germans , sobretot amb els més necessitats, que fa trobar-nos davant d’un fet teològic i no només social.

En la Pasqua, la Resurrecció de Crist per Déu té una profunda dimensió social, a la qual dóna raó en tota la seva actuació a la terra i és l’afirmació del seu projecte. D’aquí que, la primera comunitat cristiana comencés a viure amb la comunicació de béns que neix de l’amor


ENSENYAMENT SOCIAL DE L’ESGLÉSIA EN ELS TEMPS MODERNS

Segons el concili Vaticà II, el protagonisme ve del poble i és molt més profund del que realment ens diu l’Església. A finals del segle XVII, abans de la Revolució Francesa, es produeix la revolució industrial que arriba a la plenitud entre els anys 1830-1840, amb la creació de grans indústries i es produeix una forta immigració del pobles cap a les ciutats industrials que tenen més vida. En aquesta situació no hi ha cap llei social i tot es basa en la improvisació, treballant dones i nens , dins un ambient de força misèria, amb l’enriquiment d’uns quants. Estem a l’Estat liberal, que garanteix l’ordre públic, produeix la caiguda de les monarquies absolutes i una absència de lleis socials, on amos i treballadors són lliures de pactar la remuneració del treball, sense cap tipus d’assegurança. Aquí es produeixen els grans moviments migratoris a Europa.

Fins aquí l’Església es limitava a la caritat, sense denúncia de les estructures. En aquest context, s’esdevé el naixement de moltes congregacions religioses, sobretot femenines. Així mateix, quan encara no es produeix la transformació de la societat, neixen les Conferències de San Vicenç de Paül, que al 1853 ja comptava amb dos mi associats.

Al mateix temps sorgeixen els moviments filosòfics de Marx , Engels ,de gran influència a Europa, i l’Església s’adona que amb la caritat no n’hi ha prou, i que un cal un canvi d’estructures a la societat, començant per la remuneració del treball, ja que en lloc d’un sou del treball realitzat, el que cal és un sou familiar, i que segons F. Buchez , no hi ha d’haver oposició entre treball i capital, ni lluita de classes, sinó diàleg i coordinació.

Dins aquesta compulsa situació apareix, al 1891, l’encíclica del Sant Pare Lleó XIII, “RERUM NOVARUM”( De les coses Noves), en què denuncia la miserable situació del món obrer, critica el socialisme radical, dóna suport al dret a la propietat , situa l’Església en el problema social, anima les associacions obreres i es fa ressò dels deures de l’Estat. Aquesta encíclica obre un gran debat, molt polaritzat , segons la varietat de tendències i la seva publicació esdevé una gran revolució a la societat i comencen a canviar algunes estructures.

Veient que també es pot viure l’espiritualitat en el treball i no només als monestirs -tal i com féu Jesús- al 1919 Josep CARDIJN funda la JOC (Joventut Obrera Catòlica), de gran ressò mundial, que té com a lema fonamental : el Veure, el Jutjar i l’Actuar. Més tard, en el 1924, crea l’Acció Catòlica i sorgeixen els sacerdots obrers, per començar l’Evangelització des de dins, a través del treball. La darrera conseqüència de tots aquests moviments, i tal volta com a cloenda d’aquesta exposició, podríem citar el naixement de la TEOLOGIA DE L’ALLIBERAMENT, per la decidida actuació del sacerdot dominic peruà Gustavo Gutiérrez. La Teologia de l’Alliberament dóna una nova concepció de la Teologia, revelant-se no només contra el pecat personal, sinó contra el pecat estructural, que és el causant de totes les injustícies socials.