Canvi d'època, canvi de rumb? (2/3)

El el número del mes de maig del TRUC, vam publicar el resum de la xerrada del doctor Teo Mellén sobre la globalització i les seves conseqüències. En el número d’aquest mes seguim presentant els resums de dues xerrades més que es van dur a terme en el curs a EIDES, sota el títol “Canvi d’època, Canvi de rumb?”

D’aquestes dues xerrades, la primera va anar a càrrec de Xavier Casanovas, director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i coordinador de la Plataforma per una fiscalitat justa.

 

Desigualtat i fiscalitat.

Diuen els politòlegs i sociòlegs que no vivim una època de canvis, sinó un Canvi d’època; en la qual estan canviades les coordenades que regeixen el món. El cert és que el món s’està transformant. Les respostes que ens servien ara ja no ens serveixen perquè ens fem unes altres preguntes. Hi ha moltes desigualtats, dintre de les quals l’econòmica és l’element clau. Tenim una transformació brutal en el treball, en la política i la democràcia, en el món cultural i de l’educació i en la lluita contra la pobresa. El canvi d’època ens produeix una sensació d’incertesa. Què té a veure la revolució amb l’economia ?

L’economia neix quan hi ha pocs recursos. El capitalisme i la revolució industrial regeixen tot el món. Han permès sortir de la pobresa a molta gent, perquè sembla que a nivell mundial es produeixen suficients aliments perquè la gent no es mori de gana. Però continua havent fam al món. Això vol dir que no és problema de producció sinó de distribució. La riquesa del món està acumulada en molt poques mans. Per tant, el que preocupa és la desigualtat i que si es vol acabar amb la pobresa s’ha de lluitar contra la desigualtat. Es considera pobresa extrema i passar gana quan s’ha de viure amb menys d’un dòlar diari. Pobresa relativa, els que passen amb gairebé 2 dòlars diaris.

Els objectius de l’ONU eren que el 2015 s’hagués eradicat la pobresa extrema i la fam, i reduït a la meitat la proporció de gent que passa gana, que s’hagués assolit l’educació primària i de qualitat universal, aconseguit bona salut, igualtat de gènere, corregit la desigualtat, etc. La globalització ha fet que els més pobres passessin de viure amb un dòlar al dia a 1,20 dòlars, però també ha fet que els rics fossin cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.

La desigualtat en el món va creixent principalment en salaris i però han aparegut més problemes des del 2008, amb la crisi. A més, patim desigualtat econòmica entre homes i dones. Els beneficis estan molt mal repartits.

Com mesurem la desigualtat? En base a la renda: El que té el que produeix, el que guanya per la feina que fa. D’això s’anomena la renda dinàmica. Mentre que el patrimoni, renda estàtica. A Espanya el 69% de pobres perden un 30% mentre que els rics el 20%. Entre el 80 i el 85% hi ha pèrdua del poder adquisitiu.

 

Les expectatives vitals milloren si millora l’economia.

La Unió Europea ha manifestat diverses vegades que les rebaixes d’impostos fets a Espanya des del 1995 no estaven justificades i han portat el país a una gran situació de dèficit. Han estat rebaixes fiscals que han beneficiat més les rendes altes, les del capital i patrimonis més alts provocant un increment de les desigualtats.

La distribució mundial de la riquesa hauria d’avergonyir les autoritats corresponents. L’1% de la població mundial té el 50% de la riquesa, mentre que el 71% de la població mundial té el 45%. El 2015, 63 persones tenien la meitat de la riquesa del món i els més pobres augmentaven el 10%.. Espanya és el país d’Europa on més ha crescut la desigualtat des del principi de la crisi. El 10% de les llars espanyoles van perdre el 33% dels ingressos entre el 2007 i el 2010, en canvi el 10% més ric només va perdre un 1%.

Actualment els impostos a les grans societats i grans patrimonis porten els diners a paradisos fiscals, paguen a Hisenda un tant per cent cada vegada més baix, mentre que el pes de la recaptació recau sobre persones físiques. També les PIMES van passar de pagar el 2007 el 66% de tots els ingressos per impost de societats a aportar el 76% el 2011, mentre que les grans empreses van passar d’aportar el 33% el 2007 a només el 24% el 2012. El volum de beneficis de les PIMES va ser un 32% menor que les grans empreses. Les rendes del capital de les persones físiques tributen entre el 21 i el 27%, mentre que les rendes del treball tributen fins al 52% com a màxim. Això vol dir que un treballador que cobri un salari de 33.000 euros anuals, tributa un 40%, mentre que un empresari que cobri 33.000 euros en rentes del capital només tributa un 27%. Les rendes del capital històricament han estat més grans que les del treball i això fa que aquells que més tenen, més guanyen. Així es provoquen les grans desigualtats.

Aquests més rics produeixen el que es diu segrest democràtic. Dirigeixen i es fan amos de les institucions, del poder i de la política. L’opinió que les regles tributàries estan dissenyades per afavorir els més rics es compartida pel 79% de la població. La desigualtat és un càncer per a la societat, posa en perill la democràcia, forma classes mitges depauperades que veuen que les polítiques proteccionistes són una mentida i veuen la falta d’expectatives. L’Agència tributària també va ingressant menys diners i l’Estat es fa més pobre.

 

Solucions i propostes.

El sistema fiscal actual és nefast. S’ha eliminat l’impost de patrimoni que pagaven les grans fortunes. L’impost de successions i donacions pràcticament ha estat eliminat, paga poc impost qui hereta poc, però també qui hereta un gran patrimoni o una gran fortuna. Les grans fortunes deixen d’aportar moltíssims ingressos als comptes públics, per tant hi ha pocs diners per finançar els serveis públics. La tendència és a augmentar els impostos indirectes que han de pagar tots els ciutadans rics i pobres, com ara l’IVA. Així es torna a beneficiar la societat més adinerada i hi ha menys diners per l’Estat del benestar.

El que s’ha de buscar és la justícia com equitat. No repartir tota la riquesa igual per a tothom. La millor solució és la que combat la desigualtat. Buscar que estiguin el millor possible aquells que estan pitjor. Com a punt de partida buscar el millor per a tothom, però el millor per als que estan pitjor, que el treball que tinguin els permeti viure i sortir de la pobresa i millorar les mesures d’ocupació, salari digne. Establir relacions econòmiques, socials, sobre l’empresa, les diferències salarials, sindicats, cooperatives, etc. És a dir, arribar a una democràcia econòmica. Això serien mesures predistributives, que incidissin abans del mercat per minimitzar la desigualtat de partida.

Unes mesures redistributives serien les que una vegada s’ha general riquesa, aquesta es repartís en prestacions com l’atur o les rentes mínimes d’inserció. Per això cal una política fiscal justa. No pot ser que  20 persones tinguin la riquesa que tenen el 30% de la població més pobra i l’any 2015 la riquesa d’aquestes 20 persones va créixer un 15% mentre que la riquesa del 99% restant va perdre un 15% el mateix any.

El sistema fiscal sobre el rendiment del treball, cada vegada es recollirà menys perquè es guanya poc. Els països amb menys diferències salarials són els que van millor. També s’haurien de cuidar els impostos. No pot ser que aquí es pagui un 45% i a Holanda un 12%. L’evasió de capital als paradisos fiscals no para.

Grup: 

Contacta

Parròquia Sant Ignasi de Loiola de Lleida

Plaça Espanya 4, 25002 LLEIDA

973 271099

secretaria@stignasi-lleida.org

Web propietat de la Parròquia Sant Ignasi de Lleida © Tots els drets reservats

Avís legal