ESPIRITUALITAT I COMPROMÍS POLÍTIC

Li pot mancar a la política (com en la gestió de la casa de tots) la dimensió espiritual?

Introducció:  

En el segon seminari de Cristianisme i Justícia es va treballar el tema de la política en les cartes de sant Ignasi de Loiola.  Això ja pot sobtar, perquè tenim molt marcada la imatge de l’Ignasi pelegrí (escultura que obre la porta al visitant de la parròquia).  Però hi ha molts ignasis en la persona del sant: l’Ignasicavaller, l’ignasi pelegrí i l’Ignasi general dels jesuïtes.  Tots tres es van superposant en capes. El primer, ardit i voluntarista. Entrenat per a les arts de la guerra, la cavalleria i el món de la cort. El segon, l’home en recerca. L’enamorat que sent la crida de Déu i va aprenent l’art de la vida espiritual. I un tercer, l'home de gestió d’una nova orde que tindrà, ja en el segle XVI, abast mundial. I és aquest darrer sant que s’escriurà cartes amb papes, reis, gent notable per compartir les seves idees de com gestionar un món que, ja llavors, despertava a la globalitat.

Cada cop és més evident que una de les causes més profundes de la crisi de la política és la desconnexió entre praxi política i moral política. I, fins i tot, per la gran desconnexió que hi ha entre la política tecnòcrata i la realitat que viu la gent (manca de feina, la renda de la gent, dificultats per pagar l’habitatge...). La política s’està quedant òrfena de filòsofs i d’antropòlegs (persones que generin un pensament just i persones que trepitgin la realitat).  Qui dota de sentit el què és de tots?  Quina moral hi ha darrera d’accions que ens acabaran afectant a tots?  El sentit del viure, la manera com entenem la justícia... des de quin escenari es pot debatre? Com diu el llibre el rei, el savi i el bufó, “un dia el rei, tot meditant sobre el seu poble va pensar: els hi he donat treball i lleure, pa i jocs! Però el que li falta al meu poble potser, és un sentit per viure”.

La nostra societat necessita de líders bons, això entès, com diu Josep M. Lozano amb la doble excepció del terme “bo”: bones persones i persones bones, competents i compassius. Això hauria de ser constitutiu del bon polític: ser una persona, també, espiritual. Com diu Torralba “hi ha persones que porten a terme la seva vida espiritual en el marc de les tradicions religioses, però n’hi ha d’altres que la porten a terme, la seva faceta espiritual, des d’altres àmbits: en contacte amb la natura, en la contemplació de l’art, en l’exercici físic, en la meditació. La vida espiritual és heterogènia, fluida i permeable. No ens aïlla del món, ens connecta amb tots els éssers”.  Però veiem que hi ha persones amb recança i prejudicis (tant de dretes com per part de moltes esquerres) en admetre aquesta dimensió espiritual. També és cert que tot tint a religiós o espiritual està sota sospita, perquè durant molt de temps en ares d’una religiositat s’ha anorreat la persona, imposant-li una moral rígida i justificant així moltes accions de caire polític. Ara no vivim aquest moment. Ara vivim el moment que ens hauríem de despertar i dir-nos “tornem a pensar”.  Cal recuperar dimensions més lentes, de silenci enmig de les accions ràpides i poc reflexives. Dimensions que permetin forjar individus capaços de contemplació, reflexió i acció.  Aquestes virtuts haurien de ser constitutives de tot polític, ja sigui professional o activista. De fet haurien de ser les virtuts d’un ciutadà i ciutadana madur, que es sap persona amb compromís polític. Això vol dir ser actiu i participatiu en el pensament i l’acció de la cosa comuna. Actiu, no perquè milita en un partit o sent afinitat en algunes de les formacions oficials, sinó perquè des de l’entitat del seu barri o de l’ONG internacional on col·labora es sap somiant i transformant del seu poble, barri i el món.

Aquest estudi de Revisió de Vida es va enriquir de les sessions del seminari de CJ dels divendres 25 de gener i 1 i 8 de febrer.

Veure

El panorama polític actual ha canviat i ens fa viure distrets. També ha canviat la manera d’entendre la militància en un ideal. Tot això al mateix temps que els estats cedeixen sobirania a les grans empreses que estan en mans de persones concretes. Totes aquestes dades, que podem repassar amb una mica més de profunditat, ens poden dur a un desencís i desafecció pel compromís amb el fet polític.  

Quina és la meva primera reacció davant d’aquest tema: jo passo, no es pot canviar res, ens hi hem de posar?

Situació local: augment de les dretes (i extremes dretes) que retallen en drets socials. Tensió per la política entre l’Estat i la Generalitat.  Manca de lideratge. Baixa moralitat i qualitat humana amb els comentaris públics que veiem en els hemicicles.   Però també l’augment d’una societat més participativa i amb capacitat de mobilització. Consciència en augment d’un ventall de temes per part dels més joves (ecologia, animalista, cooperació...)

Situació global: Augment de líders amb caràcter fort i poc social (Trump, Putin, Jair Bolsonaro, Recep Erdogan, Kim Jong-un...). 

Empreses multinacionals que exploten els països més empobrits...

Vivim com “ovelles sense pastor” (Mc 6, 34). Ens manca lideratge social, polític i religiós.   Jesús mira amb compassió la gent del seu temps. Ell es situa en clau de servei, no de voler ser servit.  Aquesta segona actitud que porta a les persones sempre amb un afany de poder i voler situar-se Mc 10,37.   La manera d’entendre l’acció de Jesús és la del servei i la justícia, la que recull el salm 72 (71).  Una altra actitud que surt molt en l’Antic Testament com a acció que podríem dir política, és la de denuncia, l’acció profètica (p.e.: Ez 34).

En Jesús veiem una acció profètica quan fa seves les paraules d’Isaïes a la sinagoga de Natzaret (Lc 4, 16-30). Fa un programa de societat (Regne de Déu, Mt 5) i té molt clar quines són les coses que cal potenciar (Lc 1, 46-56) i quines enderrocar com a símbol de poder polític i econòmic del seu moment (Mt 24, 2)

Qui porta aquesta veu profètica avui en la nostra societat?

Quins col·lectius cristians veus amb un compromís pel món social?

Quines actituds valores d’una persona amb capacitat de lideratge social?

Com veus a Jesús mirant i participant en el seu món?

Quin és el meu paper en la societat?

Jutjar

Diuen que la Seu Vella no té preu, té valor. Per això l’hem preservat del mercadeig del que es pot comprar i vendre. Les persones tenen valor. Llavors, per què hem de posar preu a les seves cases, la seva salut, la seva educació? Estem veient com l’estat del benestar, que ha arribat a fites impensables en tenir educació, sanitat i, fins i tot en molts casos, el lleure assegurat per a molts, està sent cada cop més retallat.  El somni d’un sistema que garantís els drets bàsics per a tots ha estat construït a base de revoltes i lluites socials durant molt de temps. Ara veiem, però, que aquests sistema està en perill.  L’especulació del sol urbà, la privatització de serveis i un llarg etc posen en risc una societat que vol posar preu a les coses. 

Altres pobles més empobrits conserven encara el sentit de col·lectivitat, de comunitat. I mantenen com a col·lectiu la lluita pels seus drets. Nosaltres, anys enrere participàvem junts en la lluita per canviar un règim. Però avui hem caigut en individualismes que ens tenen aïllats, fent impossible que pensem junts i que defensem menys encara els drets junts.

Qui vol defensar encara aquest sistema dels valors humans?  Com podem fer front a la lògica del mercat si no és a través d’una lluita compromesa (això és, per una lluita política)?

El compromís polític i social passa per tenir un sentit crític davant de la realitat (que va des del consum, cura mediambiental, etc), una mirada compassiva davant de l’altre i els seus drets.  Com cultivem una actitud contemplativa i critica?

Actuar

Sant Ignasi és un dels mestres espirituals del discerniment.  La pregunta què he de fer és un constant en la seva vida. Què he de fer per respondre a tant d’amor rebut per Déu, què he de fer davant dels crucificats d’aquest món, què he de fer per cercar i trobar un bé sempre més gran?

La riquesa de la societat és que és molt plural. Les respostes passen també per compromisos molt plurals. Aquí que de ben segur no és tant important el què hem de fer sinó el des d’on ho fem.  D’exemples n’hi ha mil i d’accions que estem emprenent de forma personal o col·lectiva, també.  El Papa Francesc, en motiu de la II Jornada Mundial dels Pobres, deia que els cristians hem d’escoltar el crit del pobre, acollir-lo i alliberar-lo. Durant molt de temps la nostra Església ha acollit el pobre, però ens ha mancat en molts casos la capacitat alliberadora, això vol dir: denunciar les situacions d’injustícies, plantejar alternatives polítiques, retornar la dignitat de les persones. 

L’Actuar ens hauria de fer pensar que si bé ja fem moltes coses, aquestes les hem de fer amb l’ajuda de l’Esperit.