Eucarístia i comunitat

Per què vaig a missa?

Aquesta pregunta pot sonar molt íntima però és, sobretot, una pregunta comunitària.  Per què anem a missa?   Què hi trobem?

El punt de trobada de la comunitat és la cena del Senyor, que tota ella reunida, i no només el prevere, fan l’eucaristia: acció de gràcies. 

La Fracció del pa, la cena del Senyor, l’eucaristia, son diverses terminologies de les primeres comunitats per referir-se a la trobada on fan present Jesús en les seves vides.  Unes comunitats que ja des del principi les veiem atentes a l’escolta de la Paraula, la fracció del pa i l’acció caritativa.  Podem dir que l’Eucaristia és un dels vèrtexs del triangle de la vida de la comunitat, i en concret, el diumenge, esdevé el vèrtex principal.

Amb celebració diària molts troben una quotidianitat i un hàbit. Amb la participació en un dia concret de la setmana alguns troben un moment de complicitat amb el Senyor.  Els diumenges esdevenen aplecs comunitaris. 

L’eucaristia és un tot, on el més important és l’assemblea reunida. Va bé, també, de tant en tant, pensar en les diferents parts de la celebració, els seu significats.

En les dues sessions en què vam treballar el tema, vam fer una mica d’història, d’examen de la nostra relació amb la celebració de l’eucaristia, tant de forma personal com comunitària. 

Què hi trobem de bo, què no entenem, que hauríem de transformar.....?  

En la primera trobada vam arribar a la conclusió que hi ha molts motius pels quals anem a l’Eucaristia i se’ns poden barrejar molts sentiments i actituds.  A vegades encara anem a missa, amb la rèmora del compliment. Altres vegades amb mandra, potser per trobar una estona de serenitat  o potser per trobar una excusa per sortir de casa i trobar-nos amb altres. Tot això és ben humà i diu ja, per part nostra, una fidelitat.  Si a l’eucaristia compartim la vida és normal que hi anem amb l’estat d’ànim que tenim. Potser oblidem que quan anem a la celebració n’hi ha un Altre que també ens espera, que també té ganes de trobar-nos, el mateix Jesús.

Vam repassar la nostra història en relació a l’eucaristia. Moments de devoció i moments de contrarietats.  En quins moments hem sentit goig i en quins moments apatia, rebuig o foscor. Les preguntes que ens vàrem plantejar eren:

• Quins son els moments més significatius per a tu d’aquesta estona?  
• Com vivim l’eucaristia, com un moment de celebració comunitària o un moment intimista? 
• Què ens sobra o ens distreu?
• Amb quins ressons sortim de la celebració, què hi hem trobat?   

En la primera trobada vam compartir la nostra història en relació amb el tema: com arribem i com estem durant l’eucaristia.  Vam reflexionar sobre les nostres actituds, rutines, devocions... 

En l’Eucaristia, la nostra participació principal potser és la de saber cultivar una actitud interna. Una actitud que ens predisposi a acollir Déu, a pregar, a agrair, a deixar-se interpel·lar, a oferir-se, a deixar-se transformar per tornar a sortir amb actitud de missió.  Per cultivar aquesta actitud és bo prendre consciència, una estona abans, sobre el que anem a celebrar. Una pràctica passada, la del dejuni eucarístic, segurament que volia anar en aquesta línia, ajudar-nos a ser més conscients. 

També vam coincidir majoritàriament que l’eucaristia és el punt de trobada de la comunitat. Una comunitat comparteix un univers de símbols, de cants, que fan significativa una celebració. Una comunitat és també un grup transversal de persones de diferents edats, actituds i maneres de ser i pensar.

Vam compartir, en grup, diferents reflexions en base a les següents preguntes:

• Què ens pot ajudar avui a cultivar aquesta actitud interna, com podem modelar les nostres actituds? 
• Les nostres celebracions parlen amb el llenguatge de la nostra comunitat? 
• Què podem fer per obrir la nostra celebració, fer-la més inclusiva i transversal?
• Què espera Jesús de les nostres celebracions?

Finalment vam parlar d’actitud interior que ens permeti acollir Jesús i en l’actuar del nostre dia a dia ho podríem concretar en el següent:

• L’eucaristia ens ha de transformar, canviar.
• Hem d’intentar ser cada vagada més com Jesús. 
• Hem de parlar més de dimensió comunitària. Una comunitat que s’aplega, rep l’esperit de Jesús i surt en missió. Viure en comunitat vol dir viure en l’Esperit.
• En l’Eucaristia demanem dos cops que davalli l’Esperit, un cop sobre el pa i vi, i un altre sobre tota l’assemblea reunida.  El cristià i la comunitat ha d’aprendre a viure segons l’Esperit.

Finalment davant les preguntes: Per què anem a missa? Què hi trobem? 

El primer fruit de l’actuar hauria de ser, durant un temps, revisar la nostra actitud en vers l’eucaristia (com m’hi predisposo, com celebrem, què ens emportem) i anar-ho compartint. 

Per una part, caldria tenir clar la importància cabdal que té la celebració eucarística per a la vida de la comunitat cristiana; i es comprèn que l’Església l’hagi establert com obligatòria el diumenge que, des de molt antic, és el “dia del Senyor”, que commemora la Resurrecció de Jesús.

Però també és veritat que la “missa del diumenge” ha experimentat canvis notables (i no solament “canvis”, diguem-ne, “litúrgics”, que fan referència a l’estructura de la celebració i a la manera de dur-la a terme), com ara fer de la missa dominical el referent festiu (i per tant social) del poble, de la gent, descentrant-la del seu centre, que és la “comunitat creient”.

Socialment parlant, la “missa” s’ha anat convertint més en un acte amb significat social i polític (un fet que, en el llenguatge popular es traduïa amb l’expressar d’ANAR A MISSA). Naturalment, la creixent desaparició de la cultura rural i la creixent implantació de la cultura urbanita han comportat la desubicació social de la missa del diumenge i la conseqüent davallada de “l’assistència a missa”.

Avui constatem una davallada més que notable en el nombre dels qui van a missa i les causes podrien ser:

• No em sento obligat/da a fer-ho.
• Perquè el meu contacte amb la divinitat és permanent i em sento part d’ella
• Perquè tinc la sensació que em volen alliçonar i ja no corren aquests temps,
• La cerimònia té una estructura jeràrquica que, en temes espirituals, no té sentit (no són com les misses de joves).

Una segona part, tindria més a veure amb com és la comunitat que celebra. Veure si cal aprofundir, retocar quelcom de les nostres celebracions, si les nostres celebracions són inclusives, transversals en edats. Davant d’això vam aportar:   

• Resulta molt agradable participar comunitàriament de la Missa perquè molts ens hem reconciliat internament amb l’Església
• Perquè actualment ens sentim independents (ja em poden dir el que vulguin),
• També és important  sentir la necessitat de participar-hi, mai l’obligació, perquè hi trobem La Paraula, l’Acollida, la Pau i celebrem l’ Eucaristia. L’Eucaristia és retrobament  amb l’amic . Ell ens espera
• Com que ens sentim part de la comunitat, voldríem que aquesta fos més forta, més cohesionada. Cal potenciar una comunitat humana, quan aquesta hi és i sorgeix una comunitat de fe
• I també, per què no, em dóna l’oportunitat de cantar. El cant és valora molt positivament  perquè  és pregaria pura.
• També creiem que dins l’Eucaristia fa falta temps de silenci, un bon moment seria quan demanem perdo.
• Finalment, també vam arribar a la conclusió  que l’Església del futur serà de petites comunitats molt vives i que en determinades ocasions aquestes s’ajuntaran  per compartir una determinada celebració.