HOMILIA DE L'ALEXIS - "Necessitem renovació profunda a l’Església"

VIIIè Diumenge de Durant l’any - (3 març 2019)  * Pregària i Lectures al final de l'escrit

Dues realitats han marcat el nostre context aquesta setmana:

- 1) El judici als polítics catalans responsables del procés. No en diré res. Què difícil! Pregar per un judici just, pregar per tot el diàleg que encara cal entre Catalunya i Espanya i dins de Catalunya.

- 2) Em centraré en l’altra realitat: els casos d’abusos a menors dins l’Església.

Les notícies dels últims dies ens fan molt mal a l’Església. Als capellans i a tota l’Església. Fa mal a la nostra imatge i a la nostra credibilitat, per suposat. I per suposat que els mitjans de comunicació tenen els seus propis interessos. Però és real, és cert i és terrible que s’ha fet un mal enorme, sovint irreparable, a persones fràgils i vulnerables com nens o persones amb discapacitats, aprofitant una relació de confiança, i trencant el fil d’aquesta confiança i deixant ferides per tota la vida. Divendres 22 de febrer a la parròquia del Pilar aquí a Lleida es feia una vetlla de pregària i reflexió sobre el tema.

L’Evangeli d’avui diu: “d’un arbre dolent surten fruits dolents”: hi ha hagut alguna cosa de podrida dins l’Església, i els fruits dolents els veiem. Seguint amb l’Evangeli d’avui, podríem dir que l’Església ha estat jutge de la sexualitat dels altres, ha administrat judicis, tabús, culpabilitats, i sovint no ha mirat dins seu. I la hipocresia pot ser enorme i escandalosa. Per tant sovint hem sigut guies cecs dels altres.

A la nostra comunitat parlàvem de tot això, i compartíem un desig: que de tot això surti una altra manera de ser Església. I potser en les tres sentències d’avui podríem trobar també una pista. No oblidem el context en què estan aquestes sentències: el sermó de la plana de Lluc. Se’ns acaba de presentar el programa tan exigent de Jesús: les benaurances, l’amor als enemics, el no jutjar... Entenc que aquestes tres sentències són el dibuix del “com” viure aquell programa exigent dins la comunitat eclesial. I proposo llegir les sentències en sentit invers al que apareixen:

1) Com sanejar un cos malalt?

Comencem per la última: les accions i les paraules de la persona estan originades en el cor, com els fruits de l’arbre. De la bondat del cor surten paraules i accions bones. De la maldat del cor surten paraules i accions dolentes. Doncs bé, la carta del Papa Francesc a tot el poble de Déu aquest estiu amb motiu d’aquesta xacra terrible dels abusos parlava d’un dels orígens d’aquest mal: el “caldo de cultiu” de l’abús és el “clericalisme”. Una Església que hem deixat en mans dels capellans. L’abús és, en primer lloc, un abús de poder. I l’abús de poder és més fàcil allà on les estructures no són veritablement comunitàries. Necessitem una Església més horitzontal, on les tasques i les decisions estiguin més repartides, amb més coresponsabilitat

2) Cap crítica sense autocrítica

La segona sentència ve a dir: no hi ha crítica que valgui si qui la fa no ha fet abans autocrítica. Llegida en aquest context eclesial, entenc això: ens cal transparència, diàleg i comunicació. Aire fresc a les nostres velles estructures eclesials verticals on uns saben, manen i maneguen i altres no saben, escolten, obeeixen. Això s’ha acabat. En el discurs queda clar, però ho hem de dur a la pràctica. Ens cal construir entre tots noves maneres de funcionar com a comunitats eclesials. I això es fa amb implicació, amb preocupació, amb compromís de tots. Amb diàleg, amb ajuda mútua.

3) Cal un nou lideratge

Des d’aquí s’il·lumina la primera de les sentències: “un cec no pot guiar un altre cec, un deixeble ha d’esperar a ser mestre per guiar els altres”: necessitem nous mestres, com nous testimonis, com nous líders en les comunitats eclesials, que han passat pels dos passos anteriors: per la purificació, per la corresponsabilitat, per l’autocrítica, per estar en el si d’una comunitat cristiana on són criticats, ajudats pels altres. Capellans o laics. Qui tingui el do, que rebi la missió, que posi el seu do al servei de la comunitat.

Diria que unes quantes coses d’aquestes ja es donen en la nostra comunitat parroquial. Avui fèiem recés de comunitat i sortia un gran agraïment per com els jesuïtes ens sentim estimats per la comunitat parroquial. Què important. La cura d’uns pels altres, la mútua preocupació. Ajudar-nos en tot. Mirant de construir junts espais on se serveixen a les persones sense abusos, sense clericalisme, sense por, sense secretismes, amb transparència. En una paraula, espais on dóna gust d’entrar i quedar-s’hi, on hi ha temps per comunicar-se, on les persones són respectades.

I un petit incís personal: he viscut això aquesta setmana d’una manera impressionant en dues comunitats a Ceuta i a Tetuan (en un viatge amb alumnes de les nostres escoles): una comunitat vedruna a Ceuta i una comunitat de tres congregacions religioses (Sagrat Cor, Jesus-Maria, i Teresianes) on joves africans que porten milers de kilòmetres avançant penosament cap al somni d’Europa, i es troben amb l’hostilitat de la gent, de la policia i els governants, troben espais on respirar, on ser acollits, respectats, animats... pur Evangeli i rostres d’Església a ple pulmó! Gràcies Senyor!

Pregària des de la lectura de l'evangeli d'aquest diumenge (Lc 6, 39-45)

Gràcies Senyor per ser el mestre amorós que ens acompanyes en la nostra ceguesa; ets llum en el nostre camí amb les teves paraules i l’exemple de vida.

Senyor, som crítics amb la manera de ser dels altres, sense abans reconèixer els nostres defectes. Veiem la brossa del seu ull i no la biga del nostre.

En la relació amb ells, demanem un canvi per la seva part, en lloc de viure-la com l’oportunitat d’acollir-los, perdonar-los i estimar-los, de trobar-te a tu en ells. Tu ens estimes tal com som abans que canviem i siguem millors.

Que la trobada amb els altres no ens inspiri el desig de corregir-los, sinó d’aprofundir en el nostre coneixement i així s’esdevindrà la relació en major harmonia.

Senyor, a tu que ens coneixes perfectament i, malgrat els nostres defectes ens estimes amb bogeria, volem confiar-nos i ser modelats per les teves mans.

Gràcies Senyor perqué el nostre pecat i mediocritat no poden bloquejar la teva acció.

Reconeguem els nostres fruits, són un obsequi teu. Potser són petits, però poden donar la més dolça confitura amb que endolcir l’amargor del nostre món.

Senyor, que l’amor gratuït que ens tens ens dóni la força per acceptar-nos , no només en els aspectes positius, sinó també amb les nostres ombres i aspectes negatius.

Senyor, que del nostre cor, ple de tu, en sortin les millors paraules de lloança i agraïment i, d’estimació, de confiança i d’acollida envers els altres.

========================================================================0

Lectures

1) Llibre de Jesús Fill de Sira  27,4-7

Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig: així serà l'escòria de l'home quan serà examinat. L'obra del terrisser ha de superar la prova del forn: així serà provat l'home al moment de donar comptes. El fruit de l'arbre demostra el bon conreu: així, quan l'home doni comptes, es veurà què tenia al cor. No facis l'elogi de ningú abans no hagi estat examinat: és llavors que l'home serà posat a prova.

2) 1ª Corintis  15,54-58

Germans, quan això que es consumeix es revestirà d'allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d'aquella que és immortal, es complirà allò que diu l'Escriptura: «La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és l'agulló que t'incitava?». L'agulló que incitava la mort és el pecat, i el vigor del pecat ve de la Llei. Però, donem gràcies a Déu: ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor. Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.

Evangeli: Lluc 6,39-45

En aquell temps Jesús digué als deixebles aquest proverbi: «Un cec seria capaç de guiar un altre cec? No caurien tots dos dins un clot? No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre; només un cop formats, els deixebles arriben a ser com el seu mestre. Per què, doncs, veus la brossa dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta brossa de l'ull", si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure la brossa de l'ull del teu germà.

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d'allò que es desborda del seu cor».