HOMILIA DE L'ALEXIS - QUINA PARAULA HABITA EN TU?

Vè Diumenge de Durant l’any (Dissabte 9 febrer 2019)   ** Lectures al final de l'escrit

Avui sento que les lectures ens conviden a fer-nos una pregunta: quina Paraula habita en mi? Quina és la petjada de Déu en el meu interior? I no només una petjada en la forma d’una presència, d’una escalfor, d’un consol, d’una “sensació de Déu” que haguem pogut sentir en algun moment, sinó quina paraula, quina frase, quin és el missatge que sentim que Déu ha deixat en el nostre interior en algun moment de la nostra vida, però que, si fem memòria, el podem rescatar?

- Potser això encara no és massa clar. Podem demanar-li a Déu que parli més clar, o que nosaltres tinguem les antenes més obertes.

- Però crec que això és cabdal, per vàries raons:

- La Paraula que Déu deixa en el nostre interior (“no tinguis por”, “vine amb mi”, “t’estimo”, “no t’abandonaré”, “avança mar endins”, “tu ets el meu fill, el meu estimat”) no són només “missatges de consol”, són molt més. Són vocació, en un doble sentit: 1) crida de Déu a posar-nos en camí en alguna direcció; 2) són el que ens dóna identitat: la meva vocació em diu qui sóc, i sobre tot em diu qui sóc el meu intent de respondre a aquesta vocació.

- Més encara, les paraules que Déu diu en el més profund del nostre ésser són Promesa: Déu mateix se’ns dóna en aquestes paraules, perquè Déu vol complir allò que promet. Déu es compromet amb allò que diu i que promet. Encara que la seva manera de realitzar la promesa sigui tan seva, com tot és en Déu tan seu, tan a la seva manera! Mirem l’exemple d’Abraham, el pare dels creients: el qui es posà en camí fiant-se d’una paraula-promesa de Déu (“surt de la teva terra” i “tindràs una descendència immensa”) i aquesta promesa trigà tants i tants anys en complir-se.

- Les paraules de Déu en nosaltres són el que ens permeten caminar, caminar en dies de foscor i de grisor, superar les tempestes, les crisis, les dificultats...

- Isaïes, tal i com se’ns diu a la primera lectura, mai oblidarà aquelles paraules que van ser l’inici de la seva particular història de vocació, història d’amor amb Déu, que després serà llarga i plena de dificultats:

- Vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?».

- Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m'hi».

- Pau a la segona lectura mai oblidarà quin és el seu origen, qui és ell i què n’ha volgut fer Déu:

- “Després s'aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols...  Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m'aparegué fins i tot a mi. Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l'Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi”

- I Pere no oblidarà mai com un dia, després d’un dia de treball aparentment sense fruit, d’intentar pescar tota la nit, Jesús va aparèixer i els va animar a seguir i anar més enllà: Tira endins, i caleu les xarxes per pescar. I com al veure aquell fruit tan sorprenent i inesperat va caure de genolls i va dir ple d’emoció, agraïment, respecte, humilitat i sentiment de la pròpia indignitat: aparta’t de Jesús, que sóc un pecador». I no oblidarà mai la resposta de Jesús: No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes. I sabent que el mar en la mentalitat jueva és símbol de tot el que és incontrolable i perillós i fins i tot dels poders del mal, això vol dir: “jo faré de tu una persona capaç de treure altres del seu dolor i patiment, de la seva confusió i tristesa i ajudar-los en el camí cap a la llibertat, la serenor i l’alegria”.

I nosaltres? Hi ha una paraula així dins nostre? Conservem la memòria d’aquestes paraules que estan en algun racó de la nostra “memòria espiritual”. Jo en recordo una molt clara, en uns Exercicis Espirituals poc abans de marxar per dos anys a l’Àfrica: “Alexis, la xarxa estarà plena de peixos”: i jo entenia molt bé que volia dir “la teva experiència serà fecunda, tranquil, confia”. I quantes vegades durant aquells dos anys vaig recordar aquella paraula, i quanta raó tenia! Una amiga meva, en un llarg procés de dol, d’una pèrdua molt gran, conservava sempre aquesta paraula: “aquest dolor no és etern”. No és una paraula màgica que ho solucioni tot, però va ser suficient per seguir caminant.

És urgent recuperar aquestes paraules... i demanar-ne potser de noves al Senyor! Parla, Senyor, que el teu servent escolta! I aprendre a fer silenci, i escoltar, i demanar humilment, i esperar. Perquè són les paraules que ens fan travessar llargs paisatges desconeguts, freds i inhòspits, aparentment sense vida, sense fruit, sense sentit... són les paraules que ens alimenten quan sembla que hi ha poc aliment. És el que ens dóna esperança i força. I també és important que ens les compartim els uns als altres. És el millor que tenim. Déu parla a través dels altres!

Lectures

1) Isaïes 6,1-2a.3-8

L'any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L'assistien, drets, uns serafins que cridaven l'un a l'altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria». Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l'edifici s'omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d'un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l'univers». Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l'altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t'ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat». Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?». Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m'hi».

2) 1a Corintis 15,1-11

Germans, us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s'aparegué a Quefes i després als dotze. Després s'aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d'aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s'aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m'aparegué fins i tot a mi.

Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l'Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m'ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?

Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.

* Evangeli: Lluc 5,1-11

En una ocasió la gent s'aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l'estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes». Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s'esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven.

Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador». Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d'una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes». Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n'anaren amb ell.