Les febleses de la nostra societat del benestar

De l’individualisme insolidari a la solidaritat compartida.

Vam escollir el tema de “les febleses de la nostra societat del benestar” perquè incideix a l’hora de posar en pràctica la nostra mentalitat, farcida de valors, però que sovint es manté només en el nivell del pensament no operatiu, que encara no ha afectat la pròpia vida quotidiana. Podem pensar, per exemple, que totes les persones són iguals i que cal tractar-les sense cap mena de discriminació, però en veure que una filla o néta comença a sortir amb un noi de color d’una altra cultura, ... comencem a sentir reticències, interrogants, dubtes. Un altre exemple: podem pensar que tothom té dret a uns serveis socials, d’educació,  salut, ... però quan entreveiem que això podria “creuar-se” (disminuir) en relació amb els meus drets individuals podríem començar a sentir/percebre aquell “tothom” com una amenaça. ....etc....

Néixer i créixer en una societat del benestar no ens estalvia l’esforç i el dolor en la vida quotidiana. Les coses tenen el seu valor, tant si ens costa d’assolir-les com si no. Potser si són el resultat d’un esforç important ens adonem més del valor que tenen, però sempre el tenen. La idea d’una societat del benestar implica una manera de viure i una estructura en la quual les necessitats bàsiques estan fonamentalment resoltes (vestit, alimentació, llar, educació, salut, cultura,...etc.). Molta gent ha nascut fruint d’aquests avantatges, però això és el resultat d’una lluita i d’un esforç conquerit en el seu moment. Té un gran valor encara que hom no pugui imaginar-se viure sense ell.

Podríem enganyar-nos internament en el sentit de pensar que, d’alguna manera, la societat del benestar de què gaudim avui dia, ens ha d'estalviar l’esforç i el dolor a l’hora d’aconseguir les fites que ens proposem. És a dir, que d’alguna manera, aquell benestar conquerit per altres ens podria incapacitar per a la frustració i l’esforç (la vida no és fàcil!) a l’hora de realitzar o afrontar els nostres projectes personals, socials, etc. O bé, podem estar tan ben acostumats que perdem de vista els límits, línies vermelles, que hi són i ens poden enfonsar si no les assumim.  Tot plegat ens faria dèbils i incoherents, sobretot en moments de crisi i de pèrdua de part d’aquell benestar.

Aquestes qüestions posen al descobert la feblesa de les nostres conviccions, sobretot mentre no passin pel sedàs de l’experiència personal. La societat del benestar també pot ser la creadora d’un individualisme insolidari, del qual potser només podríem sortir-ne a base d’una solidaritat compartida (sovint present, per exemple, en societats precàries, amb un nivell de vida fonamentalment pobre).

Per treballar tot això caldria:

• Deixar-nos afectar per la realitat: obrir-nos a ella, no romandre indiferents o aliens als problemes.
• Convidar a la reflexió des d’una anàlisi de la realitat que aprofundeixi en les causes múltiples dels problemes i fugi de simplificacions i d’estereotips.
• Prendre postura des d’una sensibilitat ètica i cristiana, i oferir-la a la nostra societat, marcada pel pluralisme.
• Suggerir propostes i alternatives d’actuació que poden ser objecte de consideració política i ciutadana; i plantejar qüestions en tants altres temes, per als quals no veiem clares les solucions, però que ens resulta inacceptable resignar-nos amb el que hi ha.
• Estimular la nostra pròpia responsabilitat personal i institucional, i preguntar-nos com podem contribuir a desempallegar-nos d’aquestes febleses.
• En poques paraules, expressar la nostra insatisfacció, però no de forma pessimista i desesperançada, sinó amb esperit creatiu i de recerca.

En el Jutjar, vam veure clar quin era el camí que indica Jesús: No aferrar-se als bens materials, tractar l’altre com t’agradaria ser tractat tu, fent el bé sense esperar res a canvi, ser coherent : dir i fer, ser solidari amb els més pobres, i tirar sempre endavant, sense prejudicis humans, sense por al desconegut, fiant-se de Jesús.

En l’ ”Actuar” vam concloure que tot això implica una reflexió personal i comunitària amb grans dosis d’humilitat i reafirmació de conviccions, assumint les pròpies febleses, però en direcció a superar-les (no pas quedant-se en elles de manera resignada). Vam creure necessari que s’ha de promoure una cultura de la solidaritat i que el punt de partida d’una societat solidària és una cultura en la qual els ciutadans i ciutadanes es conceben coresponsables de les necessitats de tots, especialment d’aquells que menys oportunitats tenen.

Vam constatar que ens manca molt per ser coherents, que vivim en una societat molt desigual, i que ens hem d’implicar en la lluita contra aquesta, tant a nivell individual com estructural, encara que això ens suposi la pèrdua d’algun avantatge de què gaudim, pel bé comú i de les persones. En aquest punt  ens vam plantejar, com actuem nosaltres davant del fet dels immigrants i refugiats?

La magnitud de la crisi ha subratllat la urgència i necessitat de promoure una ciutadania sensible i compromesa amb el bé comú, que camini cap a una solidaritat compartida. Per això, animem a una sincera reflexió personal, familiar i comunitària, per:

• Fer una revisió dels nostres estils de vida, caminant cap a una major austeritat, que ens condueixi a “viure més senzillament perquè altres senzillament puguin viure”
• Cuidar els gestos quotidians i pròxims de solidaritat en els nostres entorns més propers i amb aquells que estan lluny, fugin d’estereotips de carrer que sempre faran sortir el pitjor de nosaltres.
• Buscar mitjans per participaren la vida pública i contribuir al bé comú.