Les reunions de CVX_Xavier en temps de confinament

Hi ha moltíssimes coses que podríem dir que hem hagut de canviar en aquesta situació de confinament. I una d'elles, a la que em referiré en aquest escrit, ha estat que les nostres reunions ja no eren possibles, o això semblava. I, per primera vegada, l'escull principal no eren les agendes tan plenes de feines i activitats.

Al mateix temps, ens trobem amb més disponibilitat i calma per buscar estonetes de pregària. Les necessitem per poder encaixar la nova situació, poder posicionar-nos, créixer amb ella per tal de poder adaptar-nos i seguir participant activament en la missió del Crist en el nostre món, tant ara, que estem més o menys tancats, com també quan puguem sortir. Convé anar esbrinant quin és i quin pot ser el nostre paper, com i què podem aportar.

Com a membre de CVX i part d'una comunitat parroquial, valoro no només la riquesa que dona el fet de compartir sinó que, després de tants anys de viure la fe en comunitat, em resulta inconcebible poder prescindir de l'acompanyament del grup, ja que m'esperona, m'estira, m'ajuda a no emmandrir-me tant, m'aporta reflexions que m'enriqueixen, però també em dona l'espai per estimar, sentir-me estimada en el Crist, escoltar, acollir, tenir present els altres... Una llista que no acabaria mai.

Així, doncs, davant el buit que es presentava i, comentant-ho amb altres membres del grup, vam pensar que podríem intentar fer les nostres reunions no presencials. La primera prova va estar plena d'anècdotes: algú que no podia entrar a la videoconferència, no es connectava la càmera o el micro, la imatge o el so que anaven i venien, no trobàvem la reunió i vam acabar en una altra i, fins i tot, algú es va passar tota l'estona cap per avall, amb la imatge a l'inrevés. Tot i així, després de la primera trobada vam quedar tan satisfets i satisfetes, que vam decidir fer-les setmanalment, en lloc de cada quinzena, com era la nostra dinàmica.

Poder veure'ns, escoltar-nos, continuar compartint està sent (i crec que puc parlar en nom de tot el grup) una manera de tenir-nos presents, enyorant moltíssim el contacte físic i els gestos d'afecte. Però podem seguir acompanyant-nos en aquest moment ple d'incerteses, i més ara, quan més ho necessitem. També té algun avantatge, com que hem de parlar ordenats per poder escoltar bé, hem de ser pacients perquè de vegades hi ha qüestions tècniques que no van prou alhora, ens obliga a ser més concisos en les nostres intervencions....

En aquesta manera diferent de comunicar-nos, hi hem perdut una part, però podem mantenir la proximitat, reconfortar-nos, acollir les diferents realitats i estats d'ànim que ens van sorgint, compatir les situacions tan diferents que s'estan donant entre nosaltres, i, crec que el nou pas serà anar plantejant-nos com anem assumint els nous reptes i quines són i seran les nostres respostes. Però comptant amb l'ajuda del grup i, com ens recorda sempre un dels nostres: sempre hi ha un més en les nostres trobades; aquesta presència del Crist ressuscitat que volem que ens acompanyi i guiï a tots.

Teresa M. Coca
CVX-Xavier