Una porta ben oberta a l’Hospitalitat

A casa nostra, quan arriba l’estiu, comencen a arribar desenes de temporers que acostumen a venir d’indrets llunyans amb la voluntat de treballar a les nostres terres collint les cireres i les pomes que llueixen joioses a les nostres taules en els calorosos dies d’estiu. Tot i això, molts cops no troben l’acollida que es mereixerien i davant la deixadesa d’alguns, acaben malvivint al carrer, sense un sostre, una dutxa o un plat calent que reconforti el cos després d’una llarga jornada de feina sota el sol.

Aquests darrers mesos han estat del tot excepcionals, com a societat hem hagut de fer front a un confinament que, en molts casos, ha estat difícil. Tanmateix, en aquestes situacions, les persones que ja viuen instal·lades en “l’excepcionalitat” són les que més pateixen… i aquesta pandèmia ens ha confrontat amb la realitat que, davant l’obligació de restar a casa, aquells que no en tenen esdevenen encara més vulnerables.

Davant d'aquesta situació, el Roger portava temps visualitzant de quina forma es podia donar una resposta per part de la nostra COMUNITAT parroquial. I sí, ho dic en majúscules, perquè la resposta va ser immensa, des del Consell Parroquial que va avalar amb entusiasme una idea que semblava llunyana i utòpica, a totes aquelles persones que van dedicar el seu temps fent entrepans o dormint a la parròquia, passant per aquelles que, en la distancia, van fer visible aquesta realitat i les que han estat pregant per aquestes persones. Entre totes han ajudat a bastir l’experiència d’una Parròquia samaritana.

Durant 13 nits ens vam estar posant a prova. Des del vespre del 20 de maig fins al matí del 2 de juny vam poder oferir un lloc segur per a 11 persones. I ho vam fer conjuntament amb Càritas, Creu Roja i la Plataforma de Fruita amb Justícia Social, organitzant en temps rècord un allotjament amb servei de consigna, dutxes i menjador perquè aquestes persones poguessin descansar dignament després d’un dia treballant o buscant feina.

Aquests són els números, però la realitat és que vam poder anar més enllà i oferir molt més del que havíem previst: vam proporcionar esmorzar, dinar, berenar i sopar, vam oferir atenció social, acompanyaments mèdics, una sessió de cine i un comiat que vam celebrar amb un pastís fet per ells… En definitiva, la parròquia (com de costum) va esdevenir un lloc ple de vida.

I és que, a poc a poc, el recel, la por i la desconfiança inicials es van anar convertint en l'alleujament d'un lloc on reposar al que van anomenar 'casa' i una gratitud sincera pels moments compartits amb el que consideraven la seva 'família'. I a mi, humilment, no se m’acut millor manera d’explicar el que hem viscut que el convenciment que Déu hi era ben present enmig de nosaltres, a les mans de les voluntàries, en el menjar compartit i en el cor i el somriure d’aquestes persones que, malgrat tot, ens el regalaven sincerament.

Han estat uns dies experimentant l’acollida, una iniciativa que no pretenia ser la solució al problema sinó un petit i modest gest d'hospitalitat, i en arribar el moment, vam donar per finalitzada l’experiència amb el cor encongit, però farcit de somriures, paraules, mirades i històries de vida que ens han trasbalsat, ens han ensenyat i ens han fet imaginar que en els seus indrets d'origen no trobaríem rebuig, sinó una porta ben oberta a l'hospitalitat.

Mateo Aventín