Enric Comas, a la recerca de l’ordre

Deien que a la seva taula de dibuix, l’Enric Comas*, jesuïta i arquitecte, tenia la següent citació monàstica: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). Per a l’Enric, l’arquitectura era endreçar, cercar un lloc per cada cosa i posar cada cosa al seu lloc; semblantment a la manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi són fets per “ordenar la vida”. Per això mateix també es podria dir que la seva era una tasca “cosmològica”, més que no pas merament “cosmètica” o estètica. La bellesa, seguint els cànons grecs, però també del moviment modern de l’arquitectura, ve de més a més, quan cada cosa respon a allò que és i es relaciona correctament amb la resta.

L’Enric era també un home d’acció. Contemplatiu en l’acció, com bé duia inscrit en el seu “ADN jesuític”. No va deixar pràcticament cap escrit sobre arquitectura sacra, llevat d’un article publicat al llibre “Arquitectura 63”, que va aparèixer condensat en un dels primers números de la revista “Selecciones de Teología”. Copio aquí un fragment sobre la seva visió del que havia de ser un temple per al s.XX i, de ben segur, hi reconeixereu moltes característiques del temple parroquial de Sant Igansi de Lleida:

“Avui el temple ha d'aparèixer com un oasi de pau, invitació a la interiorització i a la pregària, per sobre del vertigen ciutadà, però simultàniament al mig de l'ell. En el temple, la Comunitat ha de trobar l'ambient religiós consonant amb la seva sensibilitat social, intel·lectual i ètnica. Però cal evitar com sigui el caure en el folklore o sentimentalisme devocional, o consentir en el mal gust d'una comunitat desorientada.

El temple ha de ser un edifici més entre els circumdants, en el seu llenguatge, a la discreció de les seves masses, en l'ocupació de les estructures i dels materials. El seu caràcter diferencial, vigorós i profund, serà a la irradiació espiritual, fruit de la fidelitat al missatge que porta, a la funció litúrgica que omple.

Per això, i aquesta és una conseqüència fonamental, la litúrgia és la mestra en el temple: ella és la que regeix i dirigeix tota l'acció cultual comunitària que en ell s'ha de tenir. I el centre de la Litúrgia, el Sacrifici Eucarístic, serà el punt de partida.”

El temple com un lloc de pau, on la comunitat es retroba i identifica conjuntament amb la resta de la societat de la qual forma part; on la litúrgia, i especialment l’altar i la celebració de l’Eucaristia, és el centre... això és la parròquia de Sant Ignasi.

Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit d’elements que cerquen aquesta acollida i la conducció del feligrès al que s’ha de percebre com un oasi de pau enmig de la ciutat: el nàrtex o cancell de l’accés que fa de trànsit entre el soroll de la via rodada i l’interior; el vestíbul amb els despatxos d’atenció i els bancs de fusta correguts a les parets; el tractament del material vist als paraments verticals, etc.

Una menció especial mereix la disposició de l’assemblea en el projecte. El mot “ekklesía” significa, precisament, assemblea, i totes les directrius del Concili Vaticà II, especialment en el decret de la Sacrosanctum Concilium, tot recollint el llegat del  Moviment Litúrgic, menen a cercar la participació activa dels fidels en les celebracions litúrgiques. Aquí és on l’Enric “la clava” i proposa una planta en forma de ventall que ja hauria volgut per a la seva estimada església del Noviciat de Raimat, ara el Col·legi Claver, però que no va poder fer pels condicionants del lloc i del programa. En els dos casos tenim una gran fons murari de maó vist que es corba per donar fons i qualitat acústica al presbiteri, tal com havia vist en el seu viatge d’estudi d’esglésies a Alemanya i en les obres de l’arquitecte espanyol Miguel de Fisac, del qual copia també l’especejament de la fusteria dels seus vitralls. Pel que fa al tractament de la llum, mentre a Raimat l’absis queda tallat per deixar entrar la llum indirecta que il·lumini el presbiteri, a la parròquia de Sant Ignasi aquesta discontinuïtat del mur es produeix per il·luminar tangencialment la figura de la Mare de Déu, mentre que la il·luminació de l’altar i el presbiteri es produeix de forma zenital amb un conjunt de claraboies en un fals sostre més elevat que la resta de la nau.

Finalment cal destacar la resta de la distribució del programa parroquial: una sala d’actes damunt de la nau, tot aprofitant la Il·luminació del pati del fons del presbiteri inferior; sales polivalents amb les seves característiques portes a mode d’acordió a la planta pis; i tot un seguit de racons i connexions diverses que sovint resten amagades però que denoten la complexitat d’encabir un programa parroquial en els baixos d’un habitatge, una opció que denota altra vegada aquesta voluntat de ser enmig del món “a peu de carrer”, tal com ho varen fer els primers cristians a les “domus ecclesiae”.

Eloi Aran, arquitecte

_________________________________

*Enric Comas va néixer a Barcelona el 1924. Entre les seves obres com a arquitecte cal destacar la Capella de Jesuïtes Lleida – Col·legi Claver, a Raimat, que és la seva obra més coneguda, però també les parròquies de Sant Ignasi de Loiola a Lleida, la de Sant Pere Claver a Barcelona o la de la Mare de Déu de Bellvitge. Al llarg de la seva vida va combinar la seva feina com a arquitecte amb activitats pastorals, especialment com a consiliari d’agrupaments escoltes. Va morir el 4 de setembre de 2018 a Sant Cugat del Vallès.