Ningú sense llar

És diumenge. Avui només hi ha una eucaristia. Perquè és molt important per a nosaltres, perquè tenim motius per celebrar junts, per recordar i per prendre ànims. Ens unim a la Jornada Mundial dels Pobres. La capella de la parròquia es queda petita, com en les grans celebracions. I només començar s’encén una espelma per cada una de les persones que ens han deixat al llarg de l’any. Són noms i cognoms que apareixen projectats a la pantalla, són les veus dels companys d’Arrels que van recordant com es deien. I els seus noms, queden suspesos a l’aire. No són pocs. Són massa. La pantalla quasi ja està plena i es diu el nom de Joan Suñol. Destaca en el centre de tots ells, com si el record del Joan no es pogués fer sense el record de totes les altres persones que han viscut entre nosaltres i que el Joan ens va fer descobrir com a germans propers.

És diumenge. Avui no fa fred. Però hi ha un fred intens dins nostre per l’absència del Joan. Al llarg de la missa el recordem diversos cops i en cada un de nosaltres es desperta un detall, un comentari, un moment, un aspecte pel qual el Joan hi és. Recordem el seu afany decidit per estar amb la persona, més que amb el pobre. Perquè el Joan ens feia mirar la dignitat de cada home o dona que demana, que necessita i que no té.

És diumenge. Volem aturar el ritme per prendre consciència del que vol dir “Sense llar”, “Sense sostre”, “Sense escalf”, “Sense poder descansar”, “Sense poder confiar”, “Sense poder despertar a casa”, “Sense poder …” Costa molt posar-nos al seu lloc, quan vivim en el nostre confort diari. I ells són tan a prop, que no els veiem…  I si ens són invisibles és que nosaltres no som humans del tot.

És diumenge i és festa. Volem cantar, sentir la música. Com a expressió de tot aquest dolor, però també de l’esperança que hi ha a les nostres mans. Ho gaudim com un homenatge al Joan i a totes les persones que no són invisibles i que necessiten la nostra solidaritat compromesa. Se n’encarreguen el quartet de Pols i Pua Terres de Ponent de Belles Arts de Lleida i la soprano Cristina Rodríguez, que ens deleixen amb un concert al final de l’eucaristia.

I el dijous?

Si és dijous, som a la plaça Paeria. Som molts i portem una màscara blanca, per expressar la despersonalització dels qui no tenen gaire. Cal que els qui manen ens vegin i ens sentin, aquells que tenen el poder de canviar les coses: els polítics, els administradors...

L’acte es fa al carrer, perquè és per on passen els conciutadans, per on passegen els padrins i per on caminen els lleidatans i, també, on s’asseuen els qui no saben on anar i els qui no tenen ningú que els esperi.

Llegim ben fort un manifest. Perquè se senti ben clar. No demanem altra cosa que una societat justa, compromesa i inclusiva. Una societat on la persona sigui el seu centre, on hi hagi polítiques d’habitatge davant de la vulnerabilitat, polítiques de prevenció de sensellarisme, amb protecció per a les persones amb risc d’exclusió. No es tracta de demanar regals, sinó d’exercir els més elementals drets humans. Són els drets que preserven la dignitat de la persona a la qual no podem renunciar mai.

L’acte acaba amb un aplaudiment després de dir PROU i després d’exigir: NINGÚ SENSE LLAR.

Equip de comunicació