Avivar el desig

Pot passar que l’Advent ens agafi desencaixats. I és que a l’horitzó tenim un Nadal que no s’albira eufòric.  No només perquè veurem limitats els encontres i perquè el conjunt de la festa es preveu deslluïda, sinó perquè ens agafa com cansats de tanta mascareta, o d’estar més sols, amb preocupació per l’entorn, amb dèficit d’escalf, més apàtics... i amb aquestes, escoltant els sermons dels mossens que ens diuen que l’Advent ha de ser temps d’esperança, temps de vetlla expectant. Esperança a on? Amb actitud de vetlla?

 

Potser és el moment d’entrar dins d’un pessebre i prendre el lloc a les figures que hi anem posant.  Posem-nos com a pastors o pastores, sentint el fred de la nit com sent molta gent del nostre món i veurem llavors com de màgic esdevé una mica de recer al voltant d’un foc auster, compartint amb un ròdol la vida: acudits, romanços i esperances.  Podem prendre el lloc als savis, que ben guarnits amb guants i colors ens poden fer pensar en com d’afortunats som i que el moment que vivim ens demana, més que mai, posar en mans dels petits tot el que tenim, tot el que som.  Ens podem posar fins i tot en el lloc de l’estel, que lluminós es sobreposa a la nit i acompanya totes les figures... Tot el pessebre apunta a un mateix lloc, i ja podem posar-nos en un lloc principal o amagats darrera d’un paller, que tot es veu diferent quan pensem a qui esperem, a qui venim a adorar: un petit Jesús, pobre i humil que recull totes les nostres pregàries, lloances i presents.

 

Potser aquest Advent ens demani una mica de tot això: posar nom al com estem, intentar-ho compartir amb altres i  avivar el desig que Déu vingui i il·lumini totes les foscors del nostre mon.   Que l’Advent esdevingui un moment de lucidesa, d’humor i esperança.

 

P. Roger Torres, rector