Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui

Tots tenim conflictes. La primera manera d’encarar-los és dialogant. El diàleg dona molt de sí, i pot arribar molt lluny, fins i tot amb terroristes. Però hi ha ocasions on el diàleg es bloqueja completament i malgrat els molts intents, una part no vol atendre el conflicte. Sovint el silencia, és a dir, l’afronta tan sols fugint d’ell, i per això acaba esclatant en violència. Llavors moltes vegades del fugir (flight) es passa a la lluita violenta (fight), i el problema en lloc de minvar creix. En cas que una de les parts esclafi l’altre per la força, el vencedor ha creat un vençut, però no ha resolt el conflicte. La víctima (o els seus éssers estimats) esperaran l'ocasió per rearmar-se i recomençar amb represàlies. És el cercle viciós de la violència. Però hi ha una tercera via per a afrontar els conflictes, un camí que Déu proposa com a estil propi si llegim transversalment i en context els textos bíblics: la no violència, practicada des de sempre ja en el Primer Testament (AT) –des de la forma d’explicar la creació de l’Univers a Gn 1 o les llevadores hebrees a Ex 1, fins a episodis com Josep i els seus germans, Jonàs, el Servent Sofrent...– i especialment en el Segon Testament (NT) amb la vida i mort de Jesús, i la proposta que ens fa en alguns dels textos com ara Mt 5,38-48.

Abans d’endinsar-nos-hi, recollim dues definicions que ens ajudin a parlar tots el mateix llenguatge. Anomenarem violència a tota agressió de gest o de paraula que pretengui danyar algú. Anomenarem no violència, en canvi, a una manera de viure que estima provocativament l’agressor amb l’objectiu de recuperar-lo. Més enllà del simple rebuig a les armes (pacificisme), doncs, es tracta d’un combat inclusiu amb les armes de l’esperit i de l’autenticitat. L’objectiu és assolir un resultat de vencedor-vencedor, en lloc de vencedor-vençut com quan la violència reprimeix una de les parts.

La no violència té unes característiques genuïnes que anirem detallant al llarg del seminari: (1) requereix un contacte constant amb Déu; (2) pretén recuperar l’adversari; (3) no coopera mai amb la injustícia encara que això li comporti carregar més sofriment; (4) l’esperança per continuar no es posa en els resultats, sinó en l’adhesió a la innocència; (5) capacita les víctimes a canviar la situació sense dependre de les decisions dels poderosos; (6) irradiant autenticitat i generositat militant, projecta un mirall a l’agressor per desarmar-lo (com els satyagrahi de l’Índia); (7) quan aquest mirall no és suficient, inventa accions que siguin provocatives, no punitives, fetes per sorpresa i, per tant sempre creatives, i sense por de carregar el sofriment de les seves conseqüències.

Els cristians descobrim en la Bíblia la Paraula de Déu reflectida en gèneres literaris diversos. El problema no és que trobem entre els textos molts passatges violents, ni tan sols és que moltes vegades aquests es presentin com una cosa associadat a la bona moral, sinó que trobem més dificultat davant un nombre especialment gran de passatges en els quals Déu dicta intencionadament violència, de vegades extrema. És realment Déu violent? Per respondre a això hem de comprendre que aquest mosaic de llibres amb sabors i colors diferents als que anomenem Bíblia ha estat escrit de la mà de molts autors, la majoria dels quals habitants de llogarets o ciutats guerreres on la seva major preocupació era la defensa dels ciutadans i dels territoris davant els constants atacs dels enemics. D’aquí ve un llenguatge de comunicació majoritàriament guerrer, que feia comprendre millor el missatge de la fe en Déu: en la guerra, donant-los la victòria, el seu Déu YHWH es demostrava més fort que els déus dels enemics.

En aquest context, i llegint transversalment els diferents llibres dels nostres dos testaments, podríem classificar en quatre tipus la violència en la Bíblia: (1) el herem o extermini de poblacions per dedicació a un déu, (2) la venjança divina o càstig per una falta, (3) les violències per purificació, i (4) la violència en acte o amenaça per forçar la conversió. Per qüestions de brevetat, aquí no podem desenvolupar cadascuna d'elles, però en tots els casos descobrim textos i arguments convincents per fer-nos arribar a una conclusió: per ser coherents i honestos amb els textos, no podem atribuir a Déu l’autoria d’aquestes paraules o actes, sinó a la comprensió que aquells autors sentien de Déu en el seu context. El Déu del Primer i del Segon Testaments (AT i NT) és el mateix Déu de Jesús, Déu-Amor que es desviu per recuperar l’allunyat, Déu revelat parcialment en textos bíblics més o menys “tacats” d’humanitat i violències. Sense poder desenvolupar-los aquí, alguns dels arguments treballats per contemplar aquest Déu no violent en la Bíblia són: (A) l’existència de patrons de salvació no violents, com ara el rib o contesa per recuperar l’altre sense judici ni condemna, o bé el patró anawim salvant des dels més petits i fràgils; (B) l’existència de continguts no violents a la Bíblia certament revelats, que per ser de signe oposat als continguts violents exclou que aquests últims vinguin de Déu; (C) la seva màxima revelació, Jesucrist, fou totalment no violent, com descobrirem en les properes sessions.

Hortènsia
1a sessió del Seminari Desarmar els inferns. Practicar la no violència de Jesús, avui
de Cristianisme i Justícia (22-03-2019)
a càrrec del P Joan Morera, sj