Què vols que faci per tu? Mc 10,46-52

Senyor, aquesta és la meva història, tu bé la coneixes.

Feia força temps que estava asseguda a la vora del camí, la meva ceguesa m’impedia veure’t en el més profund del meu ésser, en les persones de l’entorn i en la vida.

Un desig d’ajuda em feia pidolar, avergonyida, en veu baixa dia rere dia; però potser per haver afinat l’oïda, un matí em va arribar la remor d’una multitud que transmetia alegria per la teva presència en mig d’ells i, des de les entranyes em sorgí un crit: “Jesús, tingues pietat de mi!”. El vaig repetir i repetir i Tu vas poder reconèixer clarament la meva veu, la que el Pare m’havia donat, entre tant brogit.

Una proposta, que em va emocionar, va arribar fins al meu cor: “ànim, que et crida” i d’un salt, com si la llum d’un far em marqués el camí, vaig córrer cap a Tu.

De la teva boca en va sortir una pregunta sorprenent: “Mercè, què vols que faci per tu?”, mai abans ningú m’havia interpel·lat així.

En mig de tanta gent, quin tracte tan personal, quin desig de complaure’m, el que jo vulgui, sense posar cap condició, sense fer cap retret, donar-te a mi.

La meva resposta va ser sincera i decidida: “fes que hi vegi”, “que et vegi”. Que mai més ni les cataractes, ni la miopia, ni la degeneració macular m’enterboleixin la teva mirada.

Tu, que desitjaves més que jo que pogués captar la teva mirada amorosa, vas esquinçar el vel, vas obrir la finestra, vas esquerdar el mur, vas activar la meva persona i et vaig veure.

Quanta emoció, quin goig, mirar-nos, un raig de llum va il·luminar el meu cor, em vaig agenollar als teus peus, et vaig donar gràcies i et vaig adorar. Sentint mirada la meva petitesa, la fragilitat dels meus ulls, et vaig seguir per sempre més.

                                                                                       Diumenge 24 d’octubre de 2021

                                                                                                                    Mercè Almirall