Pregàries

Senyor, ens estem a la Galilea, la perifèria, desitgem una vida sense ensurts, però sense color. No volem saber què passa en el centre on bull la vida, no volem comprometre’ns, sols desitgem viure per nosaltres mateixos, busquem el nostre confort.

Escoltem, és el Senyor qui ens parla, qui ens fa confidència; ens sorprèn i ens meravella quan desitja que el coneguem. Obrim bé el cor per què les seves paraules s’hi dipositin i des d’allí nodreixin tot el nostre ésser.

És el Senyor qui comparteix la seva joia en mostrar-nos el seu fill, la seva relació de complaença amb ell.

El Senyor mateix ens mostra el secret de la seva ànima: aquest és el seu elegit per a fer realitat el seu pla, a qui ha ungit amb la riquesa del seu Esperit,

Al principi de tot, Déu, la Paraula existia en ell, era Déu. Nosaltres som fruit del seu desig amorós de donació als éssers humans; ja estàvem amb Ell abans de crear el món.

La Paraula, suaument pronunciada, alena la vida al nucli de la nostra persona. La nostra vida es materialitza seguint el seu pla ordenat, que va revelant amorosament al nostre cor, on segueix creant per donar forma a la plenitud del cosmos.

Des del moment de la nostra concepció, mentre ens desenvolupem en el ventre de la mare, l’àngel ens va repetint: “Ell és amb tu”. En néixer, en les paraules de meravella que emeten els nostres pares ja escoltem: “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor”.

Nosaltres estem preparant, en aquest temps d’Advent, la celebració de la Vida. La Vida que ve a fer-se presència viva, amor, afecte entre nosaltres. Déu, parlant a la manera humana deixa l’eternitat, per fer-se, present en el temps, en el nostre temps; l’Amor deixa la seva casa celestial, per fer-se present a casa nostra, per esvair-se en amor per nosaltres, i en nosaltres.